Avui l'Aran i jo hem presentat el nostre treball d'identitat territori.
Quan ens vam conèixer ella i jo ens vam adonar que teníem una amiga en comú, la Irene, una noia de 19 anys que pateix la síndrome de Down. Ella la coneixia de casa els seus tiets, que viuen a Sabadell, on estiuejava de petita i la Irene viu. Jo la conec de Sabadell i concretament de l'escola ja que durant 9 anys vam anar a la mateixa classe.
Estàvem totes dues molt nervioses però un cop acabada la nostra exposició pensem que ho hem fet prou bé i que hem tingut bastant en compte tots els aspectes a millorar que havien anat comentant els professors durant els dies anteriors d'exposicions.
A continuació us deixo l'enllaç de l'entrada del bloc de l'Aran on ella parla sobre el nostre treball i podeu visualitzar el nostre Prezi.
Aquest treball m'ha servit per adonar-me'n que allò que realment arriba al públic i capta la seva atenció és el fet de transmetre emocions però a la vegada això no és fàcil. D'altra banda, he pogut posar en pràctica alguns aspectes que es citen al llibre Com parlar bé en públic? com per exemple controlar la respiració per controlar els nervis, vigilar amb la posició corporal...
Sincerament m'ha agradat molt fer aquest treball i poder-lo haver fet sobre la Irene i la seva malaltia ha estat genial. La Irene va significar i encara continua significant molt en la meva vida ja que ella em va ensenyar sense adonar-se'n a valorar la vida i a aprofitar totes les oportunitats que aquesta et dona. Les persones que no tenim cap malaltia sovint ens preocupem per coses molt simples, per tonteries, i haver compartit amb ella un tros de la meva vida em fa adonar de la gran sort que alguns tenim d'estar tristos per tonteries.
Des d'aquí us animo a tots i totes que tingueu una experiència amb persones amb algun tipus de discapacitat i que entre tots les integrem en la nostra societat per poder-los ajudar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada